El 8 de març de 2003, La Vanguardia va publicar una carta titulada «El esperanto» que proposava la llengua internacional en lloc de la campanya perquè el català fóra oficial a la Unió Europea. Tres setmanes després, el mateix diari publicava la rèplica de l’Associació Catalana d’Esperanto. Dos esperantistes, el mateix periòdic i la mateixa pregunta: per a què servix una llengua neutral.
El debat del 23 de febrer
Convé saber a què contestava aquella carta. El diumenge 23 de febrer de 2003, La Vanguardia va dedicar el seu «Temas de debate» a «Las lenguas de Europa», amb el subtítol «La próxima ampliación de la UE en el 2004 requiere una reorganización lingüística». Eren dos articles: un anàlisi de Josep Vicenç, economista i llicenciat en Filologia Catalana, titulat «Las lenguas oficiales y el Espíritu Santo», i una descripció de la situació a càrrec d’Isidor Marí, de la Universitat Oberta de Catalunya, titulada «La realidad del multilingüismo integral».
Parlaven del règim lingüístic de les institucions europees, de l’article 290 del Tractat, de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries i del que passaria amb l’ampliació de 2004. En cap moment mencionaven l’esperanto: la paraula no ix ni una sola vegada en tota la doble pàgina.
La carta
El dissabte 8 de març, a «Cartas de los lectores», hi contestava un lector des de Badalona. Va ser ell qui va portar l’esperanto a la discussió.
La carta «El esperanto», a La Vanguardia del 8 de març de 2003, pàgina 26.
El esperanto
Tengo ante mí las páginas que dedica La Vanguardia del día 23/II/2003 al problema de las lenguas de Europa. La impresión que saco no puede ser más caótica, aparte de adivinarse perfectamente cuál es la finalidad con que están escritas estas columnas: que el catalán sea una más con carácter oficial en la babel que se avecina.
Hay que buscar soluciones más imaginativas aunque sean difíciles y sólo se puedan conseguir a la larga. Para que Europa pueda sentirse unida necesita un lenguaje fácil, neutral, lógico y rico que, sin menoscabo de sus infinitas lenguas maternas, le permita relacionarse sin dificultad desde Fisterra hasta Vladivostok. Está inventado desde hace más de un siglo y, aunque no haya tenido éxito, no ha muerto. Se llama esperanto. No sería cuestión de un día como el euro, pero su implantación paulatina es necesaria.
Dediquemos nuestros esfuerzos a ello en vez de propugnar un aldeanismo tribal.
VICENTE MARTORELL Badalona
La resposta
El diumenge 30 de març, a la pàgina 38, contestava Hèctor Alòs i Font, secretari de l’Associació Catalana d’Esperanto. Ho va fer en català, en un diari que llavors s’imprimia només en castellà.
La rèplica «Moltes llengües», a La Vanguardia del 30 de març de 2003, pàgina 38.
Moltes llengües
Crec convenient puntualitzar les afirmacions de la carta de Vicente Martorell (8/III/2003).
El problema no és la inclusió del català com a llengua oficial de la UE, sinó que tot sembla indicar que en l’actualitat és econòmicament inviable la inclusió de totes les llengües parlades en l’àmbit de la Unió, cada cop més àmplia.
La solució que se’ns proposa és menystenir certes llengües, començant per aquelles que no tenen suport estatal. Des del moviment esperantista considerem això injust i perillós: no es tracta només d’una qüestió simbòlica, prou important, sinó que privilegiar certes llengües per damunt d’altres posa en perill la diversitat lingüística, com bé sabem a casa nostra. La inclusió del català, o del maltès o l’estonià, és un dret, un dret que convé demanar, fins i tot exigir.
La solució passa per un canvi de model en les relacions entre les llengües, els pobles i els ciutadans; no pas per la discriminació dels més febles, com en pretenen fer creure.
HÈCTOR ALÒS I FONT Assoc. Catalana d’Esperanto Barcelona
Dues maneres d’entendre el mateix
Les dues cartes defenen l’esperanto i no diuen el mateix ni de lluny.
Per a la primera, l’esperanto és una alternativa a les llengües menudes: si tots parlàrem la neutral, sobraria discutir si el català ha de ser oficial, i demanar-ho és «aldeanismo tribal».
Per a la segona, l’esperanto és una garantia per a eixes mateixes llengües: si privilegiar unes per damunt d’altres és el problema, la solució no pot ser començar per apartar les que no tenen un estat al darrere. És la posició clàssica del moviment —Zamenhof la va formular com que l’esperanto seria la segona llengua de tothom i de ningú la primera— i la que l’esperantisme català ha sostingut sempre.
És una discussió vella i no s’ha tancat. Val la pena tindre-la documentada.
Qui firmava la primera
Vicente Martorell Eixarch (cap a 1939 – 13 de gener de 2026) era notari, i exercia a Badalona des de 1998 fins al seu trasllat en 2003, l’any de la carta. Va ser soci del Grup d’Esperanto de València.
En 1987 havia anat de número cinc a la candidatura del Frente Nacional, el partit de Blas Piñar, a les eleccions al Parlament Europeu. I al butlletí de la Federació Espanyola d’Esperanto va escriure dues vegades defenent el règim de Franco: en 1988, protestant per un article de Juan Régulo Pérez, i en 2007, dient que la Guerra Civil es contava sempre «des del punt de vista del govern republicà o roig» i que, afirmant que Franco havia sigut el salvador d’Espanya, ell només reparava l’equilibri. El director del butlletí li la va publicar i li va respondre a continuació, recordant que la Federació pertany al moviment neutral i que hi ha «tantes opinions distintes dins de la Federació com persones».
Ho arrepleguem perquè forma part de la història del grup. En més de cent vint anys hi ha passat gent de tota mena, i una història en què només ixen les persones admirables no és una història: és propaganda. Que dos esperantistes discutiren això en la premsa no diu res de dolent de l’esperanto; diu que compartir una llengua no és compartir una idea del món.
Fonts: La Vanguardia, «Temas de debate» del 23 de febrer de 2003, pàgina 26; cartes del 8 de març de 2003, pàgina 26, i del 30 de març de 2003, pàgina 38, secció «Cartas de los lectores»; les dues cartes es reproduïxen en l’idioma original. L’intercanvi el va ressenyar Kataluna Esperantisto núm. 326 (2003). Les cartes al Boletín de la Federació són als núms. 285 (març-abril de 1988) i 378 (març-abril de 2007). La candidatura de 1987, al BOE de 12 de maig de 1987; les dades professionals, al BOE de 17 de gener de 2005. Més sobre el firmant, a Biografies.
Entrada incorporada retrospectivament el 23 d’agost de 2026. La data de l’entrada correspon al primer dels dos documents originals.
Llegir en: Castellano · Esperanto
