Copiat de Gazetoteko, corregit per Raúl Salinas.
Història dels grups d’esperanto: el grup d’esperanto de València
Per JUAN ANTONIO JIMÉNEZ.
16 de setembre de 1.909
El dia 16 de setembre 200 esperantistes van anar d’excursió a Sagunt i van ser rebuts en l’estació del ferrocarril per les autoritats municipals. Van visitar el castell recorrent els carrers de la ciutat entre aplaudiments i salutacions dels saguntins. Els excursionistes es van dividir en grups per a visitar la muralla i les restes històriques amb tan mala sort que d’un d’ells van relliscar dues senyores i tres cavallers que van haver de ser atesos per la Creu Roja. Una vegada més es va comprovar l’eficàcia de l’Esperanto quan el capità Perogordo va intervindre per a traduir entre el ferit Sr. Mattés i el metge.
Mentrestant, a València, els matrimonis Zamenhof i Sebert, que es proposaven anar al port, van haver de quedar-se a visitar l’exposició a causa de la pluja; els acompanyava el Dr. Aguilar i els militars Loira i Inglada.
Un fet va esdevindre aquella vesprada que va demostrar l’altruisme del Dr. Zamenhof: una senyora li va demanar al doctor que li operara l’ull malalt, cosa que va fer ajudat pel Dr. Aguilar, tots dos oftalmòlegs, en la clínica d’este últim. El Dr. Zamenhof no va voler acceptar diners d’ella, però davant la insistència d’esta els va prendre i els va passar al Grup d’Esperanto de València.
Després d’un abundant i variat te oferit per l’Ajuntament van anar al saló del Gran Casino on va concloure el dia.
17 de setembre de 1.909
Cap a les nou del matí van partir de València quasi tots els esperantistes i entre ells el matrimoni Zemnfhoff: altres es van quedar per a viatjar a les Illes Balears, i alguns van celebrar una festa de comiat en el restaurant Miramar de la Platja.
Després del gran èxit del Postcongrés, el fervor per l’Esperanto es va estendre per tota la Comunitat Valenciana, noves associacions i més cursos van sorgir per tot arreu.
Inglada va traduir les obres de Benavente, va donar per acabada la publicació de la revista El Sol Español perquè l’Esperanto continuava per si mateix. En aquella època, la Gaceta de Madrid del 15 d’agost de 1.911 va publicar una ordre per la qual s’acceptava la introducció de l’Esperanto en totes les escoles d’Espanya.
El valencià pare Guinart amb el Sr. Perogordo de Madrid van anar a Anvers en ocasió del 7é Congrés Universal d’Esperanto per a imposar a Zamenhof, en nom de sa Majestat el Rei, la Creu de l’orde d’Isabel la Catòlica.
En 1.913 el nostre infatigable Jiménez Loira reedita la revista El Sol Español al mateix temps que els Congressos Nacionals van prenent cos i importància. Andrés Piñó va representar el Grup d’Esperanto de València en el 4t Congrés Català a Olot.
La Primera Guerra Mundial va tindre les seues conseqüències fins i tot en un país neutral com Espanya. La revista El Sol Español ja no va tornar a aparéixer i va ser substituïda per una altra més modesta, la Federación Esperantista de Levante que, publicada en castellà, representa ja només el grup de València. L’ambient bèl·lic arriba a molts llocs, i els grups mig deserts acaben per desaparéixer.
La crisi de les relacions internacionals, causa de la terrible guerra mundial, va afligir la humanitat i amb això el moviment esperantista que a Espanya va tancar files per a estructurar-se en una organització més actual. Va aparéixer la idea de la Confederació, el primer Congrés de la qual es va formar aprofitant el 7é Congrés de la Federació Catalana a Reus l’any 1.916 i on els esperantistes valencians van fer acte de presència i participació. Transcorregut l’any 17 quan es va tindre la trista notícia de la mort de Zamenhof. El grup de València, com tots els d’Espanya, va celebrar una important reunió en honor del creador de l’Esperanto.
SEGONA ÈPOCA
Entre les dos guerres mundials van començar a desaparéixer els pioners esperantistes, forjadors del Moviment Esperanto, entre ells el famós Augusto Jiménez Loira, fundador i president del Grup d’Esperanto de València, de la revista El Sol Español i autor de molts articles i obres en Esperanto. Cosa que posa a prova la perseverança de l’Esperanto i la continuïtat de la labor realitzada pels pioners.
La fraternitat dels esperantistes es va posar a prova quan es va rebre la crida de la Sociedad de Esperantistas de Graz (Àustria) que denunciava la terrible situació dels xiquets austríacs causada per la passada Guerra Mundial i demanava ajuda per a mitigar la seua fam.
Els senyors Mañez, Cheste i Llorens, de València, van col·laborar fortament en esta labor que es va centrar a Saragossa per a acceptar xiquets esperantistes de 10 a 14 anys, que en nombre de 326 es van repartir per tota Espanya durant tot un any.
El creixement observat en els Grups Socialistes a Europa va provocar el naixement a València del Grup Laborista que es va unir a SAT (Associació Mundial dels Sense Nació) utilitzant l’Esperanto com a idioma d’intercomunicació.
Seguint el ritme de les Confederacions, es va fundar la Federació Llevantina Esperantista on nous esperantistes van prendre la torxa dels que havien mort. Alguna figura queda com el General Elizaicin, d’Alacant, que va ser el President, i la resta, tots seguidors dels pioners, són de València o els seus pobles. L’advocat Andrés Piñó de València, el doctor Serra de Llíria, D. José Martínez diputat i cronista de València, D. Luis Jordana de Pozas, professor de Dret; D. Manuel Caplliure, expert professor d’Esperanto en la Universitat, Dr. Llorens, metge de Pedralba, D. Francisco Mañez de Xest i molts més de recent fornada que ixen a la palestra de la divulgació de l’Idioma, van organitzar tots ells, l’any 1.923, el Congrés Nacional el president d’honor del qual va ser sa Majestat el Rei D. Alfons XIII. Congrés que va ser anomenat Primer Congrés Ibèric i en memòria d’això es va erigir una làpida al Col·legi de les Escoles Pies de València, on encara es conserva.
Estés per tota Espanya el moviment Esperantista, es van anar organitzant congressos anuals nacionals per tot el territori nacional, i València va estar representada en tots ells. El Congrés de Bilbao, de l’any 24; el de Madrid de l’any 26, i així tots. L’any 24, al poble de Xest, es va desenvolupar el 2n Congrés dels esperantistes valencians amb participació del veterà Mañez; el president de la Federació Sr. Piñó, junt amb Caplliure, Soler, Serra de Llíria, Mingano de Benetússer, Requena de Benimàmet, Jordana de Pozas i altres.
L’any següent, 1.925, es va celebrar el 3r Congrés Regional de la Federació.
L’advocat Piñó va representar València en la Universitat de la Sorbona de París, on es van celebrar les Conferències per a l’ús de l’Esperanto en les Ciències i el Comerç.
En 1.926 es va celebrar el 6é Congrés Nacional; la Federació Llevantina d’Esperanto va estar representada pels valencians Soler i Valls, Andrés Piñó i Caplliure.
En 1.927, al poble de Xest, va ser trobat un jove que parlava Esperanto i vivia en una gruta situada en un mont a uns dos quilòmetres de la ciutat; a ell es va dirigir D. Francisco Mañez per a aconsellar-li l’assistència d’un metge esperantista de la ciutat de Pedralba i al qual podia dirigir-se en cas de necessitat; mai no es va saber el seu nom ni a quina nació pertanyia.
El fet més destacat d’este període va ser el nomenament de D. Manuel Caplliure per a impartir classes d’Esperanto en l’institut d’Idiomes de la universitat, on s’havia estat impartint des de feia 20 anys. Aquell any els alumnes van ser becats per part de dues institucions: Indústria i Comerç i la Cambra de Navegació.
També destaquen els cursos de Fernando Soler durant l’any 28 en la Societat Vegetariana i els del Grup de València; a D. Francisco Mañez li va ser concedida la Medalla del Treball perquè, després del dur treball diari del camp, es dedicava a fer classes d’Esperanto a Xest i pobles del voltant.
La realització del 15é Congrés Català a Vinaròs i la proliferació de cursos, així tenim que en la província d’Alacant els pobles d’Alcor, Elx, Latea i Catarroja; en la província de Castelló a Cervera del Maestre, Borriana i Nules.
A Vinaròs i a Xest els Ajuntaments van acordar posar el nom de Zamenhof a dos carrers principals.
L’actiu Andrés Piñó, president de la Federació Llevantina d’Esperanto, va participar a Saragossa, junt amb els Presidents d’Astúries i Aragó, en la redacció dels estatuts de la Federació d’Esperanto.
En 1.931 apareix la figura de D. Luis Hernández Huertas en el Grup laborista on tant va destacar per la seua activitat política i esperantista.
Una vintena de músics, dirigits per Matías Márquez, van formar a València una orquestra denominada Orquestra Esperantista que amenitzava totes les festes.
La col·lecció de Cuadernos de Cultura va publicar en castellà l’obra de Manuel de Burgos Un idioma para el mundo proletario.
Des de l’1 de gener de 1.934 la seu oficial de la Confederació Espanyola d’Esperanto va ser València. Estava al carrer de la Sang número 9-11 i eixe mateix any l’Associació dels Apàtrides (SAT) va celebrar el seu 14é Congrés Internacional a València, amb una assistència d’al voltant de 400 esperantistes pertanyents a 13 països, i D. Luis Hernández Lahuerta va ser el president del Comité Local Organitzador, del qual encara es conserva el carrer dedicat a Zamenhof.
Cursos en el grup Ĉiam Espero de Callosa de Segura, que van rebre un gran nombre d’estudiants.