El gener de 1994, Augusto Casquero de la Cruz va demanar a la Conselleria d’Educació que el seu fill de deu anys poguera estudiar esperanto en compte d’anglés al col·legi públic, i es va oferir a donar ell les classes de bades. La Conselleria va dir que no. Ell va anunciar que aniria als tribunals, al Defensor del Poble i al Parlament Europeu. Levante ho va contar el 27 de gener; una setmana després, Las Provincias li publicava la carta on ho explicava tot.
La notícia de Levante-EMV, pàgina 20, el 27 de gener de 1994.
El que va publicar Levante
La notícia, sense firma, es titulava «Un profesor reclama el derecho de su hijo a estudiar esperanto en un colegio público» i eixia d’un escrit que Casquero havia enviat a la redacció.
Contava que era professor d’EGB i d’esperanto, que el seu fill de deu anys estudiava en un col·legi públic, i que havia presentat la petició davant la Conselleria d’Educació sense cap resultat:
«La conselleria s’ha limitat, dit de manera col·loquial, a tancar-nos la porta als nassos, tant a la petició que vam presentar com al recurs, donant com a raons que el centre escolar no està autoritzat a ensenyar eixe idioma.»
I fonamentava la reclamació en dos textos:
«Creiem que tenim tots els nostres drets, segons la Carta de les Nacions Unides i la Constitució Espanyola —afirma Augusto Casquero— en què es consagra la no-discriminació en funció de l’idioma, i que els pares trien per als seus fills l’educació que consideren més adequada, que les autoritats educatives atenguen la nostra sol·licitud, màxime quan això no comporta per a les diverses instàncies competents cap tipus d’exigència, sinó la mera convalidació.»
Davant la impossibilitat que la Conselleria posara un mestre, s’havia ofert al col·legi i al departament autonòmic per a donar ell mateix les classes «sense cap tipus de càrrec econòmic ni per al centre escolar ni per a les institucions educatives».
Font: Levante, el mercantil valenciano, 27 de gener de 1994, pàgina 20 (Bitoteko).
La carta a Las Provincias
El 4 de febrer Las Provincias li publicava una carta al director, firmada «A. Casquero (Valencia)», amb el cas contat de cap i de nou i amb noms i dates.
La carta al director de Las Provincias, 4 de febrer de 1994, pàgina 37.
El xiquet és Augusto Casquero Ballester, que havia fet deu anys el 20 de gener. Duia dos anys estudiant esperanto i «es desenvolupa amb bastant soltesa». Gràcies a la llengua havia anat a dos congressos infantils internacionals —el pare escriu Melk (Àustria) el 1992 i Alborache (València) el 1993— on s’havia entés amb xiquets de tot el món, i havia viatjat amb els pares per Europa fent amistat amb esperantistes.
D’ací un any el currículum escolar l’obligava a començar una llengua estrangera, que en aquell col·legi seria l’anglés. La petició era de convalidació i substitució, i l’oferiment del pare, detallat: com que el centre no tenia professor d’esperanto,
«jo mateix em compromet, sense cap tipus de càrrec econòmic ni per al centre escolar ni per a les institucions educatives, a continuar amb l’ensenyament de l’esperanto al xiquet, ja que posseïsc totes les titulacions pertinents per a desenvolupar adequadament esta tasca, perquè sóc llicenciat en Ciències de l’Educació, a més de professor d’EGB i professor d’esperanto durant 17 anys.»
La Conselleria va respondre que el centre no estava autoritzat a ensenyar eixe idioma i que ell tampoc no estava autoritzat a ensenyar-lo, de manera que el fill havia d’estudiar anglés obligatòriament.
I el final de la carta és el que li dona el to:
«A més, ens neguem rotundament que se li ensenye l’anglés, per considerar en el moment actual l’idioma anglés, com en un passat ho han sigut altres, una corretja de transmissió i d’imposició d’una llengua i una cultura alienes a nosaltres, que està produint la desaparició de llengües i cultures minoritàries (com va passar amb l’espanyol a Filipines, i en molta major manera amb llengües i cultures més febles). No podem costejar que una altra cultura, aliena a nosaltres, servisca per a això. Com deia Nebrija, «la llengua és companyona de l’imperi«, i nosaltres defenem un món just i solidari, en què tots estiguem en situació d’igualtat. Creiem que això s’aconseguix millor amb l’estudi de l’idioma esperanto que amb qualsevol altre.»
Font: Las Provincias, cartes al director, 4 de febrer de 1994, pàgina 37 (Bitoteko).
El que no sabem
No hem trobat cap rastre posterior del recurs. Ni si es va arribar a presentar davant els tribunals, el Defensor del Poble o el Parlament Europeu, ni quina resposta hi va haver. Si algú ho sap, o conserva paperassa d’allò, que ens escriga.
Hi ha una cosa on els documents no es posen d’acord. El pare escriu que els congressos infantils van ser a Melk (1992) i Alborache (1993); el butlletí de la Federació situa el de 1992 a Gresten i el de 1993 al col·legi CEU San Pablo de Montcada. Els dos llocs austríacs són de la Baixa Àustria i els dos valencians, de la mateixa comarca; no sabem quina de les dues versions és la bona.
Augusto Casquero de la Cruz (Plasència, 1945 – València, 2023) i la seua dona, Alicia Ballester Torregrosa, tenen la seua fitxa a la pàgina de biografies.
Entrada incorporada retrospectivament el 24 d’agost de 2026. La data de l’entrada correspon al document original.
Llegir en:
