Programar i parlar amb tot el món: dues coses que es fan amb regles clares.

Ningú ho ha comptat

No existix cap cens de les professions dels parlants d’esperanto. Ni l’Associació Universal d’Esperanto ni cap universitat ha publicat un estudi que diga quina part de la comunitat treballa en informàtica. El que hi ha són enquestes soltes sobre l’edat —segons les dades d’Edukado.net, només una desena part dels qui responen té menys de 30 anys— i poca cosa més.

Així que l’afirmació «hi ha molts informàtics entre els esperantistes» és, literalment, una impressió sense mesurar. L’honest és dir-ho abans d’intentar explicar-la.

Ara bé: encara que no es puguen comptar les persones, sí que es poden comptar les coses que han construït. I ahí el rastre és enorme.

El que sí que es pot mesurar

La Viquipèdia en esperanto es va posar en marxa en 2001, impulsada per Chuck Smith, un programador estatunidenc. A 30 d’agost de 2026 té 388.868 articles. Per a fer-se una idea del que significa eixa xifra, convé comparar-la amb la d’idiomes que tenen milions de parlants natius i un Estat darrere:

I quants parlants d’esperanto hi ha? El càlcul més citat, el del lingüista finlandés Jouko Lindstedt, parla d’unes 1.000 persones que el tenen com a llengua materna, 10.000 que el parlen amb soltura i 100.000 capaces d’usar-lo per a comunicar-se de veritat. Ethnologue estira la xifra fins als 2 milions comptant qualsevol nivell.

És a dir: una comunitat de la grandària d’un poble gran manté una enciclopèdia de la grandària de la d’un país. Això no ho fa la bona voluntat a soles. Ho fa gent que sap automatitzar.

El mateix patró es repetix en altres llocs. En Tatoeba, la base de dades lliure de frases d’exemple que usen mig món els projectes de traducció automàtica, l’esperanto és la quarta llengua amb 821.013 frases, per davant de l’alemany, del francés i del castellà. En Duolingo, el curs d’esperanto el van muntar voluntaris en 2015 i en any i mig s’hi havia apuntat un milió de persones. I lernu.net, l’escola d’esperanto en línia, la va crear el 21 de desembre de 2002 l’organització E@I —les sigles de la qual signifiquen literalment Esperanto ĉe Interreto, «esperanto en internet»—, i en octubre de 2018 tenia 320.000 usuaris registrats.

Cap d’eixes coses la fa algú que només parla l’idioma. Les fa algú que a més programa.

Una gramàtica que s’assembla al que fan tot el dia

L’explicació que es dona sempre és la de la regularitat, i és certa, encara que convé afinar-la.

L’esperanto es va presentar en 1887 amb setze regles de gramàtica. No té verbs irregulars: tota la conjugació es fa canviant una vocal —-as present, -is passat, -os futur— i el verb no canvia segons qui siga el subjecte. No té gènere gramatical. I el vocabulari es fabrica combinant arrels amb prefixos i sufixos que sempre signifiquen el mateix. De san (sa) ixen sana (sa), malsana (malalt), malsanulo (un malalt), malsanulejo (un hospital), malsanuleja (hospitalari). S’aprenen les peces i es munten.

A qui es passa el dia escrivint funcions que es criden les unes a les altres, eixa manera de construir paraules li resulta familiar fins al domèstic. No és una metàfora: és la mateixa operació mental.

Però cal llevar-li una capa de mite a l’assumpte. L’esperanto no és un idioma «lògic» en sentit estricte. Ludwik Zamenhof era oftalmòleg, no matemàtic, i el que buscava era que s’aprenguera ràpid, no que s’assemblara a un sistema formal. De fet hi ha excepcions: un grapat d’adverbis que són arrels soltes i no seguixen el patró —hodiaŭ (hui), nun (ara), tro (massa)—, i modismes que no es deduïxen de les peces.

L’idioma que sí que es va dissenyar sobre la lògica de predicats va ser un altre: Loglan, inventat per James Cooke Brown en 1955, i el seu descendent Lojban, desenvolupat des de 1987. I ahí sí que la comunitat és quasi enterament tècnica. La qual cosa suggerix que la regularitat explica una part de l’atracció, però no tota: si fora només això, els informàtics estarien en Lojban i no en l’esperanto.

Quaranta anys usant l’esperanto com a peça de màquina

Esta és la connexió que quasi mai es conta, i és la més sòlida de totes: hi ha informàtics que no van arribar a l’esperanto per afició, sinó per faena.

Entre 1985 i 1990, l’empresa neerlandesa BSO, d’Utrecht, va desenvolupar el projecte DLT (Distributed Language Translation) junt amb el fabricant d’avions Fokker i l’Associació Universal d’Esperanto. La idea era traduir en dos bots: de l’idioma d’origen a una llengua intermèdia, i d’eixa a l’idioma de destí. Així, per a connectar deu idiomes no calen noranta traductors distints, sinó vint. La llengua intermèdia triada va ser un esperanto modificat, precisament perquè la seua falta d’ambigüitat facilitava el pas automàtic. El sistema va arribar a un 95 % d’encert en textos tècnics i un 50-60 % en textos generals. Es va abandonar en 1990 sense acabar, per falta de finançament.

Vint-i-dos anys després, el 22 de febrer de 2012, Google va afegir l’esperanto al seu traductor: va ser l’idioma número 64. En l’anunci —titulat en esperanto, Tutmonda helplingvo por ĉiuj homoj— l’equip va reconéixer que la qualitat els havia sorprés, perquè idiomes com l’alemany o el castellà tenen «més de cent vegades» més material d’entrenament, i altres idiomes amb tan poc material com l’esperanto no arribaven a eixe nivell. La seua explicació va ser que l’esperanto es va construir perquè a un humà li resultara fàcil, i això també pareix ajudar la màquina.

I hi ha un tercer capítol, que a més ens toca de prop. Apertium, el motor lliure de traducció automàtica, va nàixer en la Universitat d’Alacant i té parells d’esperanto amb el castellà, el català, l’anglés i el francés, mantinguts per voluntaris i publicats com a programari lliure. És a dir: a hora i mitja d’ací hi ha un laboratori universitari on l’esperanto fa anys que és matèria de faena informàtica.

Sis lletres amb barret i trenta anys barallant-se amb els ordinadors

Hi ha una altra raó, molt més prosaica i prou divertida: durant dècades, escriure esperanto en un ordinador va ser un problema tècnic de veritat.

L’alfabet té sis lletres que no estan en l’anglés: ĉ, ĝ, ĥ, ĵ, ŝ i ŭ. Zamenhof va triar l’accent circumflex per una raó molt pràctica de 1887: les màquines d’escriure franceses ja el duien com a tecla morta. El que no va poder preveure és el que passaria un segle després, quan van arribar els ordinadors i eixes sis lletres no existien enlloc.

La comunitat va respondre inventant solucions de programador. El sistema h substituïa les lletres per dígrafs amb hac (ch, gh, jh, sh); el sistema x feia el mateix amb ics (cx, gx, jx, sx, ux). El sistema x va acabar guanyant per un motiu que només se li ocorre a qui programa: la ics no existix en l’alfabet de l’esperanto i va al final de l’alfabet llatí, així que no trenca l’ordenació alfabètica i permet convertir el text a l’ortografia correcta de manera automàtica i sense ambigüitat. Després va arribar la codificació Latin-3 (ISO 8859-3), i finalment Unicode, que va resoldre el problema per sempre.

Durant trenta anys, qualsevol que volguera escriure esperanto amb normalitat va haver d’entendre què és una codificació de caràcters, instal·lar-se distribucions de teclat i espavilar-se. Això selecciona públic. I també el forma: molt esperantista va aprendre de codificacions de text perquè no li va quedar més remei.

Una xarxa abans que existiren les xarxes

La tercera explicació és la més repetida, i és correcta: quan va arribar internet, la comunitat esperantista ja estava organitzada exactament igual que internet.

En 1966, l’argentí Rubén Feldman González va posar en marxa el Pasporta Servo: una llista d’esperantistes disposats a allotjar gratis a sa casa altres esperantistes de pas. Sense diners pel mig, per confiança, amb un llibre imprés com a directori. Hui té uns 2.257 amfitrions. Couchsurfing es va fundar en 2004: el Pasporta Servo li porta quasi quaranta anys d’avantatge.

Una comunitat de cent mil persones repartides per tot el planeta, que ja s’escrivia cartes, ja tenia un sistema d’allotjament distribuït i ja havia normalitzat parlar amb desconeguts d’un altre continent, no va haver d’aprendre res nou quan van aparéixer les llistes de correu. Només va haver de mudar-se. I es va mudar prompte: en 1999 ja existia una organització dedicada exclusivament a això.

Internet no els va donar als esperantistes una manera nova de relacionar-se. Els va donar una manera barata de fer el que ja feien.

1887: el primer projecte de codi obert

I queda l’afinitat de fons, que mereix dir-se amb totes les lletres.

El 26 de juliol de 1887, en les primeres pàgines del fullet amb què va presentar l’idioma, Zamenhof va renunciar a tots els seus drets sobre ell i el va declarar propietat de la societat: va escriure que una llengua internacional, com qualsevol llengua nacional, és propietat comuna. Ningú és amo de l’esperanto. Qualsevol pot usar-lo, ensenyar-lo, publicar-hi o fer-hi negoci sense demanar permís ni pagar res.

Això és, en termes d’hui, posar una cosa en el domini públic. I va passar cent anys abans que Richard Stallman escriguera la primera llicència GPL.

No és estrany que la gent que dedica el seu temps lliure a la Viquipèdia, a Linux o a traduir LibreOffice reconega el patró: una cosa valuosa que es construïx entre molts, que no pertany a ningú i que millora perquè qualsevol pot ficar-hi mà. L’esperanto és això des del primer dia.

El que esta explicació no explica

Convé no passar-se de llest. Hi ha almenys tres coses que matisen tot l’anterior:

• Biaix de a qui veiem. Qui troba l’esperanto hui el troba per internet, i qui està còmode en internet tendix a ser més tècnic que la mitjana. Potser no hi ha més informàtics esperantistes, sinó que són els més visibles, perquè són els qui munten les webs, els fòrums i les aplicacions on mirem.
• La comunitat és menuda. En un grup de cent mil persones, que vint programadors molt actius construïsquen la meitat de la infraestructura ja basta per a donar la impressió que «això està ple d’informàtics».
• No és exclusiu de l’esperanto. El mateix perfil apareix en el món del rol, en la ciència-ficció, en la música antiga o en la fotografia analògica. Qualsevol afició minoritària que exigisca constància i tinga una estructura interna per aprendre atrau el mateix tipus de persona.

Una última curiositat

En Silicon Valley hi ha una empresa de microprocessadors que es diu, literalment, Esperanto Technologies. La va fundar Dave Ditzel, coautor junt amb David Patterson de l’article de 1980 que va donar nom a l’arquitectura RISC, i fabrica xips amb 1.092 nuclis RISC-V en una sola pastilla de silici. No hem trobat cap declaració de l’empresa explicant el nom, així que queda com el que és: una coincidència molt suggeridora.

En resum

La resposta curta és que l’esperanto i la informàtica compartixen tres coses: una manera de construir coses complexes a partir de peces regulars, el costum de treballar amb gent que no veuràs mai en persona, i la idea que el que es fa entre tots no hauria de ser de ningú.

La informàtica construïx sistemes per a connectar màquines. L’esperanto en va construir un per a connectar persones. I les dos coses es van fer amb la mateixa ferramenta: regles clares i molta gent disposada a arrimar el muscle de franc.

Si eres de les que programen i això et sona, a València ens veiem.

D’on ix cada dada: nombre de parlants, càlcul de Jouko Lindstedt i xifres d’Ethnologue; articles de les Viquipèdies, de la llista de Viquipèdies, consultada el 30 d’agost de 2026; frases de Tatoeba, el mateix dia; el projecte DLT; l’anunci de Google, «Tutmonda helplingvo por ĉiuj homoj», 22 de febrer de 2012; Apertium i els seus repositoris d’esperanto; els sistemes h i x, de l’ortografia de l’esperanto; el Pasporta Servo; lernu.net i E@I; la renúncia de drets de Zamenhof, del Unua Libro, 26 de juliol de 1887; i Lojban.