Dimarts passat, el 19 d’aquest mes de setembre, el nostre grup de xat Grupo Esperanto Valencia a la xarxa social WhatsApp va rebre aquest trist missatge, enviat per l’Alicia, esperantista i esposa del nostre company Aŭgusto Casquero:

Raúl va ser el primer esperantista valencià que hi va reaccionar enviant una icona de condol, i després molts altres participants del nostre grupet de WhatsApp van enviar missatges sobre aquesta notícia del tot inesperada.

Dissabte de matí, la família —l’esposa Alicia i dos fills— va celebrar un funeral al Tanatori de Campanar i després va tindre lloc la incineració del nostre amic difunt, aquesta vegada al Crematori del Cementeri de València. Molts esperantistes valencians van assistir als dos actes, en honor i memòria del nostre estimat company i samideano. Recordant-ho, aquella missa va comptar amb la presència de molts amics d’Aŭgusto, entre els quals podria anomenar Dennis, Jau, Rosa, Eduardo, Ramón Diago, Araceli, Luis, Raúl, Ana Montesinos… i molts altres.

Malauradament, ja són quatre els magnífics esperantistes valencians que ens han deixat en els darrers anys: Rafael Peris, José Sempere, Pascual Pont i ara Aŭgusto Casquero. Peris va assistir a moltíssims congressos d’esperanto per a ferroviaris; Sempere va presidir el nostre grup durant molts anys; Pont era un culte i habitual conferenciant en els nostres congressets, i Casquero va ser un organitzador incansable d’esdeveniments: fins i tot va organitzar el Congrés Universal d’Esperanto de 1993 a València.

El nostre grup va visitar Aŭgusto per última vegada fa uns anys, poc abans de la pandèmia, i vam passar una vesprada agradable parlant amb ell i amb l’Alicia. Més tard, amb motiu d’un acte d’esperanto a l’Escola Oficial d’Idiomes, ens vam retrobar amb l’Alicia i la germana d’Aŭgusto, i vam xarrar uns minuts, però Aŭgusto ja no es trobava massa bé. Aŭgusto Casquero de la Cruz, descansa en pau.

Ací teniu algunes fotos d’Aŭgusto:

Per a fer-ho, us mostraré, diapositiva a diapositiva, una presentació que intenta crear en la ment de qui llig una imatge menuda d'este joc científic, esportiu i artístic.

Nota (agost de 2026): esta entrada ajunta en una sola lectura les sis parts de la sèrie, publicades entre agost i octubre de 2023.

1 · El joc (3 d'agost de 2023)

Estes són les dues primeres diapositives:

2 · Gent davant del tauler (12 d'agost de 2023)

Ací hi ha unes quantes diapositives més de la presentació sobre este tema tan interessant.

3 · Passió pels escacs (22 d'agost de 2023)

4 · Història dels escacs i València (29 d'agost de 2023)

5 · Acudits d'escacs (11 de setembre de 2023)

6 · La presentació sencera (24 d'octubre de 2023)

La presentació completa, descarregable en PDF:

Ahir de vesprada, el 4 d'abril de 2022, a la Facultat de Filologia i Traducció de la Universitat de València, i amb motiu de la Setmana Cultural, van tindre lloc dos actes molt importants per al nostre moviment:

• Primer, el nostre president Raúl va presentar algunes idees importants sobre la nostra meravellosa llengua, l'esperanto (la història de la creació de la llengua, gramàtica molt bàsica, anècdotes…), perquè els assistents —una desena de no esperantistes, quasi segur estudiants de la Facultat, i una altra desena d'esperantistes— entengueren què significa hui en dia la nostra llengua.
• Després, Dennis va fer un curs llampec per a introduir la gramàtica més bàsica als assistents no esperantistes. Durant la xarrada de Dennis, Niko, l'ucraïnés que viu provisionalment a Bétera, a la casa de camp d'Ana Montesinos, per la guerra del seu país amb Rússia, va explicar breument —en esperanto, traduït alhora al castellà per Elías perquè el públic ho entenguera millor— la utilitat de l'esperanto en situacions tan greus com les d'ara: per exemple, ara mateix la seua família pot estar segura a Espanya gràcies a l'esperanto. Al final de la intervenció de Niko hi va haver un torn de preguntes curt en què es va veure l'interés dels assistents per l'esperanto. Eixa mateixa vesprada Dennis va enviar un correu als set interessats —van apuntar les seues adreces per a seguir amb la llengua—, i es va decidir crear provisionalment una quota especial per a ells al nostre grup, i fer cursos llampec cada setmana a la cafeteria de la Facultat.

A banda de Raúl, Dennis i Niko, també van assistir a estos actes importants Eduardo, Carmen, Gary i Elías, que apareixen a les fotos de dalt, del mig i de baix.

El diumenge passat, 27 de març, un grup d'esperantistes valencians es va reunir a casa de la nostra samideanina Ana Montesinos per a donar la benvinguda a una família ucraïnesa, la de Niko, Anna, Nazar i Mia. Ana Montesinos ofereix la seua casa de camp de Bétera a esta família tan simpàtica, de manera totalment gratuïta i desinteressada, amb eixa bondat que se li nota des del primer moment que la coneixes.
Rosa, Carmen, Luis, Dennis, Raúl i Elías també hi van ser: una reunió important per al nostre moviment valencià, perquè l'ambient esperantista va ser boníssim i vam estar xarrant en la nostra llengua meravellosa tota la vesprada —quasi no vam «cocodrilejar» gens—, a la qual cosa també va contribuir el bon nivell d'esperanto de Niko, que el parla amb fluïdesa i elegància.

El menjar que va oferir Ana Montesinos estava boníssim, i el menú va ser:
primer, un grapat d'aperitius (fruita seca, creïlles fregides…)
segon, un plat típic anglés —Ana va viure a Anglaterra molts anys, on no va perdre l'accent espanyol però va aprendre a cuinar a l'anglesa— de carn i verdures (boníssim…). Cadascú va poder tastar un got de gaspatxo fresquet
tercer, unes postres amb moltíssima fruita —pomes, plàtans, fraules…— i iogurt, nata…

quart, vam fer el café durant una horeta o dos, amb café calent, llet, nata i sucre.

De sobretaula vam parlar de tot i de res, com sol passar entre esperantistes, i cap a les huit vam arreplegar un poc de diners perquè la família de Niko se senta més independent i puga visitar Bétera i València amb tranquil·litat. Ja coneixem la situació de molts esperantistes valencians que van perdre la faena per la pandèmia, però estic segur que tots vam contribuir amb el que la nostra situació personal ens permetia.

Al final, Ana Montesinos i la bonica família de Niko es van acomiadar de nosaltres a la porta de la casa de camp, i vam proposar una nova trobada a València per a prendre café junts, xarrar en la nostra llengua meravellosa i ensenyar la ciutat als nouvinguts.